***
Un dia, de bon matí, Gaetano es va endinsar en el Bosc de les Ortigues Màgiques, amb el seu petit cistell de vímet i el seu bastó, per a collir herbes silvestres i alguns bolets.
Gaetano gaudia caminant pel bosc, escoltant el murmuri dels arbres i flairant les aromes de la naturalesa que transportava l’aire fresc.
Aquest dia, un perfum destacava sobre tots els altres. Gaetano, encuriosit, va seguir el seu rastre fins arribar a una petita clariana banyada per la llum del primer sol del matí. Enmig de la clariana hi havia un gran roure centenari. Allí l’aroma es va fer encara més intens: penjant d’una de les branques més baixes del majestuós arbre, un tros de tela blava onejava lleugerament amb la brisa.
Gaetano s’hi atansà, el va agafar amb delicadesa amb les seves grans mans i el va estrènyer contra el seu rostre ot somrient.
“El reconec! És el perfum de les fades!”
HISTÒRIA DE LA FLASSADA ENCANTADA
Hi havia una vegada, fa molt, molt de temps, un petit poble enfilat a les vessants de les Grans Muntanyes Blaves. Els seus habitants conreaven la terra i criaven els seus animals procurant mantenir-se allunyats del proper Bosc Màgic que, sembla que estava habitat per criatures misterioses.
Diuen que, en les nits fosques sense lluna, aquests esperits sortien i vagaven pels carrers del poble, deixant enrere un rastre d’aroma de flors. Ningú sabia si eren bons o dolents, però, com tot el que no es coneix, els habitants els temien i van començar a inventar històries terribles per espantar els nens i mantenir-los lluny del bosc.
Més enllà del Bosc Màgic, enmig d’una clariana, hi havia una petita casa de pedra grisa en la qual hi vivien, des de feia molts anys, un home i una dona que estaven molt enamorats.
Una nit de tempesta, mentre llamps i trons sacsejaven el cel i la terra i el vent s’emportava els arbres, van sentir que algú trucava a la porta. Corrents van anar a obrir i es van trobar un farcellet de vellut de color blau cel que embolicava una nena petitona que cridava de fam i tremolava de fred. Al voltant del seu cap duia una corona de floretes blanques.
L’home i la dona sabien que només les fades embolcallaven els seus fills amb teles d’aquest color i que a aquestes criatures encantades els agradaven aquelles flors blanques. Així va ser que van entendre que la nena pertanyia al món de les fades.
“Aquest és un regal del Bosc! Han escoltat les nostres pregàries i ens han enviat a aquesta nena per a què creixi amb nosaltres i l’estimem com una filla!”
L’home i la dona, de fet, sempre havien somiat amb tenir nens però mai ho havien aconseguit. Així la van acollir amb tot el seu amor i la van anomenar Violeta.
Els anys van passar ràpid, la Violeta va créixer maca i saludable, tenia el cabell d’un vermell encès i uns brillants ulls verds maragda. Jugava feliç a la clariana del davant de la casa entre flors i papallones. Semblava parlar amb els animals i sabia llegir els signes del cel. Sovint observava el Bosc Màgic. Els seus pares sempre li havien dit que no s’hi acostés, que hi vivien esperits dolents. Ella sentia un instint inexplicable d’aproximar-s’hi d’amagat però tornava a casa corrents just quan recordava els advertiments dels seus pares de no fer-ho.
Un mal dia, la dona va començar a trobar-se malament i al poc temps va emmalaltir greument. Una tarda va cridar a la Violeta que vingués al costat del llit on jeia i on el seu marit l’acompanyava, i li va dir amb un fil de veu:
“Filla meva, sento que m’estic morint, però abans que això passi hem de dir-te una cosa molt important. No som els teus pares de veritat. Una ànima desesperada ens va confiar que et criéssim com una filla, amb amor i alegria. Et vam trobar embolicada amb aquesta flassada de color blau cel. Al cap hiportaves una corona de gardènies blancs... La teva veritable mare és...”
Però abans que pogués acabar la frase es va morir. L’home es va tapar la cara amb les mans plorant. Desesperada, la Violeta, feta un mar de llàgrimes se’n va anar corrents emportant-se el tros de tela blau cel. Quan es va aturar, desprès de córrer molt, sense saber com, es va trobar enmig del Bosc Màgic. Tot estava tranquil, quiet i silenciós. Es va ajeure a les arrels d’un gran roure i es va adormir somicant.
Quan es va despertar, es va trobar en els braços d’una bella fada de llargs cabells vermells i brillants ulls verds. “La meva nena petita i dolceta!”, li va dir amb una veu càlida i emocionada, “Finalment tornes amb mi!”. Violeta la va mirar fascinada i la fada li va dir: “Vas néixer una nit de tempesta, eres com un farcellet de seda rosada, el teu pare era un jove molt bell, el més guapo del país. El nostre amor era molt gran i la nostra felicitat era immensa quan vam saber que t’esperàvem. Però quan la gent va descobrir la nostra relació, et veien com un fruit impur, van començar a perseguir-nos i van voler matar-nos. El teu pare va morir defensant-nos i em vaig veure obligada a abandonar-te per donar-te l’oportunitat de sobreviure. Jo coneixia a la parella a la qual et vaig lliurar, sabia que t’estimarien més que a les seves vides. Així va ser i la flassada blau cel de les fades et va protegir”, va concloure, sostenint-la a prop del seu cor.
La Violeta la escoltava en silenci i plorava. La fada li acariciava els cabells i li va preguntar preocupada:
“Perquè plores petitona meva? No estàs contenta d’haver-me trobat i de poder estar amb mi per sempre més?”.
La Violeta va respondre:
”Mare estimada, tot això m’emociona i m’omple d’alegria... però la dona que m’ha criat amb tant d’amor tots aquests anys rau en el seu llit sense vida, i l’home que amb tant d’afecte em va cuidar i va fer de pare es consumeix de dolor al seu costat. Tot això m’entristeix”.
La fada va mirar tendrament la nena i li va parlar així:
“Torna a casa, filla meva, mulla amb les teves llàgrimes màgiques els llavis de la dona i ella reviurà. Llavors posa sobre el seu ventre la flassada de vellut blau cel i en nou mesos donarà a llum un fill que omplirà d’amor i alegria les seves vides. Aquest serà el meu regal d’agraïment per haver-te criat i estimat tant”.
Violeta va córrer cap a casa. En silenci, va entrar, trobant l’home encara al costat de la seva dona, a prop del foc de la xemeneia. Es va atansar a la cara de la dona i tres llàgrimes van caure sobre els seus llavis que immediatament van recobrar el seu color i els seus ulls es van obrir. Va mirar la nena amb amor i, quan aquesta li va posar la flassada de vellut blau cel sobre el ventre va sentir dins seu una gran calidesa.
La Violeta li va dir:
Commenti