LA CASA DI CALAMINA

Existeix un lloc estrany, en alguna part del món,

lluny o prop, de vegades em confonc,

on el mar i la muntanya es troben,

avets i plataners de la mateixa llavor neixen.

Roures i palmeres, a la platja, conversen tranquil·lament

gaudint de la brisa suau i del sol resplendent.

Ningú coneix del cert la seva situació exacta,

hi ha qui diu que és l’infern, i qui és el cel proclama.

Antigament creien que s’hi podia arribar,

seguint, em sembla, un camí d’ortigues màgiques,

travessant el bosc, entre herbes i plantes rares,

que portava esmunyint-se cap un penya-segat sobre el mar.

Ningú mai arribar-hi ha intentat, la raó és fàcil d’imaginar,

les ortigues màgiques males passades solen jugar.

En aquest estrany lloc, que ningú mai ha trobat,

lluny o prop, no queda clar,

al final del bosc, just a la vora  del penya-segat

al costat d’un bonic prat,

hi viuen dues germanes en un vagó una mica atrotinat.

Un xic bruixes, un xic fades, ningú ben bé ho sap.

Moltes llegendes sobre la seva edat corren.

Joves com la primavera, velles com la terra,

saben mil contes sobre la pau i la guerra.

Des d’aquest racó de món, quan els nens les invoquen,

les seves històries veritables o inventades els conten.