ELS HABITANTS DE LA CASA ELS SEUS AMICS
Em dic Zoé,
de les dues soc la més gran,
tinc, molts, molts anys,
no diguis ni preguntis res.
Escolta’m bé per a conèixer-me millor!
Vaig néixer en un temps de màgia i de colors,
junt amb mil animals, plantes i flors.
Conec gegants, soc amiga de nans,
em faig amb criatures de formes perfectes,
mags enlluernadors, esbojarrades fades.
Estimo els nens, els somriures i les roses.
M’agrada el bricolatge i a l’hort feinejar
I sempre vaig amb les mans brutes.
M’invento instruments amb el meu amic l’ogre,
m’encanta la cervesa, la bona teca, somiar
i quan estic cansada, fer la pipa fumejar.
Res se m’escapa en aquesta casa voladora.
Sols tinc un problema amb el meu fidel assistent,
de vegades pispa i es posa les meves ulleres,
llavors vaig ensopegant i caient
així que porto tiretes dos
de cada tres dies.
Nens, em dic Gaia i soc la petita.
Sempre estic a prop, de nit o de dia.
M’agrada somiar, els estels mirar,
pel cel viatjar, cantar i històries explicar.
Parlo tots els idiomes del món,
conec els secrets del mar més profund.
Si tan sols fos una mica menys despistada,
seria una persona de defectes mancada.
De bon humor gairebé sempre,
em transformo en un monstre cruent,
si quan vull fer ioga, o quan vull berenar,
algú o alguna cosa molestar-me gosa.
En aquest cas t’aviso, petitó, ves amb compte,
si et rius de mi mentre m’enfado,
corre ràpid perquè pobre de tu si t’agafo!
Benvolguts nens, Fernandel és el meu nom
soc el Corb, soc negre, soc miop, i com!
Un dia, per casualitat, aquí vaig arribar
i aquestes germanes una mica estranyes em vaig trobar.
D’aquest lloc soc el més formós, no ho dubteu,
tinc plomes lluents i saviesa a vessar.
Sols tinc un defecte, ai! Soc de fàcil enfadar!
No veig res si ulleres no porto,
de vegades passa que, per error,
em poso les de la Zoé, quin horror!
Ella em vol atrapar, ensopega, cau
perquè menys que jo hi veu!
Però després sempre les paus fem,
Prenem un bon vi i en pipa fumem.
La meva primera casa era una capsa de cartró,
el meu amo en una platja l'havia deixat,
era molt petit, estava sol i molt espantat.
Fins que un dia, a la sorra, el pinyol d'una fruita vaig trobar,
amb amor, esforç i dedicació,
en un arbre preciós es va transformar.
Quan la Mare Naturalesa tan formós el va contemplar,
a la platja, “Platja del Préssec” la va anomenar.
Em dic Bo i soc un gos molt especial,
amb el meu gran cor curo tots els mals.
Ara visc en aquesta casa de guillats,
feliç, lliure i per tots estimat.
Hola petitons, em dic Amélie,
soc la gallina que viu aquí.
Tots em diuen que no puc volar,
que de tan grossa i maldestre no em puc enlairar.
Però ho confesso, i ho dic de debò,
soc lleugera com una bombolla de sabó.
Tal vegada no sigui molt elegant, d'acord,
però soc lliure i joiosa fent coc-coc.
Les meves ales em permeten, i és el meu destí,
volar pel cel blau ben feliç.
Sense por, fidel al meu somni sempre,
valenta i orgullosa, em passejo pel meu regne.
Em dic Faust, soc el gat negre.
Miolo a la lluna, escric tractats de màgia.
Soc de tots els gats negres,
el més fals i despietat.
No hi ha res que se’m pugui amagar,
ni de la meva mirada escapar.
Conec el secret de tota il·lusió,
soc l’obscur malson de tot amo i senyor.
Quan m’enfado en vampir em transformo,
i et trec l’alè sense compassió.
“Però què dius gatet adorable?
Negre del tot no ets, ni tan desagradable.
Tens una taca al musell!
Blanca com la neu, t’il·lumina la cara,
m’encanta el teu morret de mixeta entremaliada.”
Nen, t’aviso, estigues atent,
Faust, el meu nom, espanta fins al vent!
I mentida no estic dient!